Teatro del bueno.

Doncs si, ja ho deia un prestigiós entrenador portuguès, en aquelles èpoques dirigint un equip anglès. A Barcelona hi ha molt bon teatre, a més normalment en llengües que entenc, i això ha provocat un canvi substancial a les meves costums de participació en espectacles en directe. En lloc d'anar de concerts, vaig al teatre. Des de que he tornat, 6 cops. Val, tampoc és gaire comparat amb les animalades que feia l'any passat, però és que el teatre aquí és molt més car que la música a Viena.

Terra Baixa: El clàssic català per antonomàsia no ho és per casualitat. A mi és una obra que m'agrada molt. Montatge de la Fura aprofitant seqüències de la pel.lícula, que vaig trobar pitjor que l'obra en teatre. La Biblioteca de Catalunya és un lloc molt maco per veure, molt proper, però això té els seus riscos, sobretot si parlem de la Fura del Baus, per exemple tenir al Manelic cridant-te a 3 centímetres de la teva cara.

Rokeach: Obra experimental al bonic poble d'Artés, sobre l'educació dels nens. No se, em va agradar molt. Més que teatre, era una performance on t'anaven guiant pel procés educatiu (el desplaçament per diferents indrets del poble acompanyava el moviment per les diferents etapes de l'educació). Curiós.

Cop de Rock: Això era un musical basat en el rock en català. Baja, montatge per a 30nyers nostàlgics, que ja és això, però bé, no havia anat mai a un musical, i va estar bé, em vaig divertir, no se, et posen de bon rotllo.

Bodas de Sangre: Lorca m'encanta. I és igual que la meitat de personatges tinguin accent català en lloc de andalús, el text t'arriba igual de bé. El montatge va estar bé, em va agradar, però sobretot em vaig quedar enganxat de la força del text. Me'l vaig llegir després i de tant en tant encara li vaig fent mirades. El teatre en vers, quan està ben fet és genial.

El rapte de Lucrecia: Monòleg de Shakespeare, en vers, recitat per Núria Espert. A mi ella no m'acaba de convèncer, no se, crec que és personal, per que la veritat és que ho fa molt bé. El text em va encantar. El que he comentat abans, el teatre en vers, quan està ben fet és genial.

Un fràgil equilibri: Edwar Albee em va semblar que parlava sobre la necessitat de l'hipocresia. O potser no, potser només parla de les relacions entre persones. En tot cas, va estar prou bé, no em va entusiasmar, però no em penedeixo d'haver-hi anat. El que vaig descobrir és que m'agrada molt com treballa la Rosa Renom.

I crec que amb això de moment ja està, en una setmaneta, al Liceu, que ja trobo a faltar l'òpera.

[+/-] Seguir llegint...