Yoga en aleman. Entre lo posible y lo imposible.

Llegas a clase. Vas al vestuario, te cambias, vas a la sala grande, coges una esterilla antideslizante y te sientas. Dentro de unos minutos en ese mismo lugar, comprobarás por donde puedes mover tu centro de gravedad, como de cerca pueden estar tus pies de tu cabeza...

La clase a la que voy destaca por que tenemos una profesora que explica ciertas posiciones, una bailarina que més o menos se acerca a lo que la profesora ha dicho, vari agente que intenta acercarse de maneras varias a la posición objetivo, alguna que abandona directamente, y varias que hacen algo que no queda claro si se parece o no. Y yo no se en que grupo estoy.

La sucesión de eventos es la siguiente. La profesora hace algun movimiento, que tu ya no ves claro. Entonces pone las manos en algún lugar inverosimil que hace que empieces a dudar de tus capaciedades para copiar la posición. Sin detenerse estira las piernas y ahí dices, no, esto no lo puedo hacer, claro ejemplo de creencia limitante que habría que eliminar, pero coño, que mi flexivilidad aumenta, pero no tanto. Pero aún no contenTítol del post.ta con ver a media clase peralizada y la otra paralizada, la profesora entonces se mueve un poco y resulta que se empieza a aguantar en una mano, con un pie en la oreja y el otro estirado, mintras se autoabraza con el brazo libre (exageración no extenta de realidad).

Hablo dos dias más tarde con una compañera de basquet que también hace yoga, descubrimos que tenemos la misma profesora, y si, las sensaciones son las mismas. Me cuenta que la maestra hace cosas que nadie de la clase puede copiar, que aguntandose sobre la manos levanta los pies hacia arriba, pero apyada en la cabeza? no no, cuando tienes las rodillas en los codos, con cara de incredulidad. Yo creo que todo tiene que ver con la flexivilidad, pero ella me cuenta que sus problemas son de estavilidad.

En un futuro próximo lo haremos todo.

[+/-] Seguir leyendo...

Les filles d'Agamèmnon.

En un més m'he trobat amb l'història de dues de les filles del rei de Micenes. Veient-me incapaç de ni tan sols igualar la crònica marciana, opto per unir en un post els destins d'Electra i Iphigènia, i els seu retrobament amb Orestes, cada una al seu temps. Dues històries tacades de sang, que no envelleixen amb els anys, potser per això són clàssics.

¿Ja has oblidat la maledicció que l’auriga Mirtil va llançar sobre ell i tots els seus descendents –sí, també contra tu– mentre queia al mar ferit de mort? Pensa-hi, Electra, fes memòria.

Doncs si, a les tragèdies gregues sempre hi ha algun oracle, deu, o com aquest cas, maledicció. I els persoantges no hi poden fer res, tan sols assumir o lamentar el seu destí. Electra plora la mort d'un pare que tan sols la tornada d'Orestes podrà venjar. Després de matar a sa mare ha de fugir, naufragant a Tauride, la illa on Artemis va portar a Iphigènia salvada en el darrer moment de les mans del seu pare, el que ara ha estat venjat.

Orestes ha de ser sacrificat per sa germana, però en el darrer moment reconeixerà a són germà, i el salvarà, no es pot lluitar contra el destí dels deus però es poden canviar les lleis dels homes. I els dos podran tornar junts a Micenes.

La història ja la sabem. Electra es passarà hora i mitja ploran, claman justicia, desesperada espera la tornada del seu germà. Iphigènia anyora la seva terra mentre dubta de les seves obligacions. Situacions extremes per despertar sentiemnts extrems. Potser això són els classics.

De la primera, teatre amb un escenari pràcticament buit, un xiprer, un banc i una escultura, un xic de fum, un poc de música, i tota la força al text. La segona, versió operítica de Gluck, poca escenografia, però molt ben aconseguida, molt efectista, amb els fantasmes de Clitmenestra i Agamèmnon visitant l'escenari. En els dos casos, als actors els toca representar més d'un paper al mateix temps. Us deixo l'obertura, però les imatges són un resum de tota l'història.



Per cert, la citació és del preambul preparat per Electra, que el podeu trobar a la web del TNC.

[+/-] Seguir llegint...

Sant Jordi (els llibres que no tinc).

Avui és el dia del lllibre i de la rosa, amb el vostre permís, parlo de llibres, les roses ja les regalaré. Aquest any quatre recomanacions que tenen en comú que ocupent un lloc en el meu cor, però no així en la meva biblioteca. Per alguna raó no els tinc ni els he tingut mai, tot i que els he regalat, alguns d'ells varies vegades. Tots petits i tots fàcils. Els poso en algun ordre.

La metamorfosi. Recordo el despertar de Gregori Samsa transformat en escarbat. 100 pàgines enganxat a un compte extrany on aprenc el significat del canvi.

Les cròniques marcianes. Una marciana que somia en terrestres, un terrestre que pert el seu mon i es conforma amb una familia artificial. Un conte fet d'imatges on veig de manera molt tendra, la sobervia del home respecte al mon que el rodeja.

Crónica de una muerte anunciada. Sento el calor tropical del dia en que Santiago Nasar serà assessinat. I m'enamoro d'uns persoantges i un ambient que em transporta a lloc llunyans mentre dessitjo que no passi el que desde el títol sabem.

El Hobbit. Conte per crios que desperta l'imaginació dels meus 16 anys mentre la casa d'en Bilbo s'omple de nans per anar a matar un drac.

Per cert, si voleu altres generes, us en afegeixo dos que tampoc tinc,i que també podrien ser aquí, Estimada Marta en poesia, Maus en còmic.

Feliç dia de Sant Jordi.

La sonnambula.

L'òpera comença a les 19:30 i jo a les 4 prenc el meu lloc a la cua. Rodejat de dones juvilades que quan arriben a la cua deixen la seva cadira i van a saludar-se entre elles, espero que arribi l'hora d'entrar mentre acabo la darrera lectura i escolto converses sobre els cantants. La noia del meu costat porta les mateixes sabates que una companya de feina avui al dinar. El cel, a Viena, és blau.

3 hores abans obren la sala d'espera, on ja pots seure a terra, anar al lavabo, i els dies de tormenta i fred, refugiar-te del mal temps. 80 minuts per l'inici i comprem l'entrada, 3 euros a dalt de tot. 1 hora i ja entrem a la sala, marcant el lloc amb la bufanda. Ara a esperar que comenci l'espectacle. És el segon cop que faig aquesta espera en 1 setmana, el maig es presenta pitjor.

Marco Armiliatto dirigeix aquesta obra de Bellini. Amina, interpretada per Natalie Dessay, està a punt de casar-se amb Juan Diego Florez, en el paper d'Elvino, fins i tot li dòna l'anell, mireu:



El que veieu aquí és possiblement el millor repartiment que et pots trobar actualment. En directe són impresionants. Elvino és molt gelós, fins al punt de trencar el matrimoni, degut a que Amina, sonambula, ha caminat fins a l'habitació d'un extrany visitant. A la postre aquest salvarà l'honor d'Amina, tot acabarà bé, però entre tant, un piano que representa l'amor de la parella apareixera trencat per la meitat en el segon acte, ella plorarà en somnis, fent que se t'assequi la gola, ell plorarà per la traicó, fent que quasi s'enfonsi el teatre després de l'ària, fins al punt de tenir que marxar de l'escenari per parar l'obació i que continui l'espectacle.

I jo això és la millor ópera que he vist, i ja en porto unes quantes.

[+/-] Seguir llegint...

Lugares extraños.

Aprovechando las visitas he visitado un par de lugares que, aún siendo bastante famosos y turísticos, no había pisado aún. Se trata del Haus der Musik y de la Hunterwasserhaus.

El primero es un museo de la música, donde a parte de ver fotos, escuchar la historia de los compositores más famosos, y ver la batuta de Mahler, pues hay varios experimentos y ilusiones acústicas. Te dejan tocar bastante y puedes aprender algo sobre la naturaleza del sonido. A parte de esto, puedes componer tu vals vienés tirando 6 dados, que en mi caso sacó bastante feo, y puedes dirigir la Filharmònica de Viena, con resultados... esperanzadores.

El otro lugar son dos, la casa diseñada por Hunterwasser, y el Kunst Haus Wien, un museo que también suyo que tiene ahí al lado. Con un aire a lo Tim Burton, y inspirado por Gaudí, acaba saliendo un lugar que no sabes muy bien como describir. La casa se reconoce fácil por una cantidad ingente de turistas delante cámara en mano. El museo, sin haber entrado en el, destaca por una cafetería con una terraza que en verano ha de ser encantadora. En primavera sólo preciosa, aún no se puede disfrutar.

Volando voy.

Unos 40 aviones al año es lo que tiene, que a veces te pasan cosas raras. Claro que un volcán no entraba dentro de las expectativas de razón para perder un vuelo. Entonces té dedicas un fin de semana a entrar en páginas web de companyias, diariso, aeropuertos. También compruevas que no hay manera de improvisar un Viena - Barcelona en transporte terrestre si no tienes coche.

Y enccima me he quedado sin la visita de este fin de semana.

Bueno, no tiene excesiva mala pinta, hoy los aviones vuelan.

De dos en dos.

Dos cops a l'òpera, dos cops al Musikverein, dos bé i dos normalets, dos de còmodes, i dos de agobiants. No posso trocets que no sabria que triar.

Frühling in Wien: Doncs presentació de la temporada de primavera. Floretes decorant la sala, la tele, la sinfònica, que no està malament, de fet està millor que qualsevol cosa de Barcelona, però a Viena ho deixem en normaleta, i un repertori... bé, deixem-ho amb dubtós, molt valso, molta polca, encara sort que em van possar el Moldava.

La Boheme: L'Anna Netrebko, una soprano que per aquí els hi agrada molt i amb motiu, feia de Mimi. Això vol dir arribar 3 hores i mitja abans per aconseguir un bon lloc. A sobre vam enviar algú a buscar cafés, mentre tornava van obrir la porta per poder esperar a dins, i després no la varen deixar entrar, aquestos austriacs, quan volen, són molt bordes. Els nois van cantar normalet, o potser bé, però les noies, amb la Anita Härting fent de Musseta, van ser impresionants.

5ena i 6ena de Beethoven: Al musikverein no s'ha de fer cua, però quan toca la filharmònica s'omple fins als topes, no hi cap ni una agulla a la zona de peu. També teniem tele aquest dia, i de director Thieleman, un dels habituals. No et podies moure, no hi veies, però és igual, aquests sempre sonen bé, i a sobre tocant una de les peces més famoses de la música clàssica.

Rigoletto: Mira per on, si no hi ha cantants famosos, amb arribar mitja hora abans n'hi ha de sobres. A veure, el nivell vienés, fins i tot quan van amb plan cutre, és prou bo. Els coros anaven descuadrats, al tenor no se'l sentia, la soprano bufava massa, però sentir La donna è mobile, qual piuma al vento... en directe fa gràcia, a més amb lloc de sobres. I al final, com que tenim contactes, anem a saludar al director, que es queda xerrant amb noslatres (bé, de fet amb una amiga, a mi ni cas) dabant de 30 persones esperant per un autògraf.

I la setmana que ve continuem, que toquen 2 més.

[+/-] Seguir llegint...

Yoga en alemán (iv). Música.

Volvemos a la rutina, cada martes yoga. Esta vez resulta que consigo llegar primero, antes que la profesora y todo. Va llegando la gente, nos vamos colocando, unos al lado de otros, más tarde comentaré que he mejorado, que ahora hago cosas que antes no podía, que he visto estiramientos que mis piernas nunca podran hacer, pero eso será más tarde. Primero lo primero, y este dia tocaba un mantra.

Un mantra es una frase en un sanscrito, o quizá no, no olvidemos mis problemas de comunicación con el mundo circundante. Nos dice las palabras en sanscrito, que suenan raro, nos las traducen al alemán, que suenan aún más raras, pero que entiendo, algo de ser libre i fluir com el agua del océano, no lo recuerdo. Y ahora tenemos que repetir, vamos repitiendo, y va y se pone a cantar!! O sea que nos ves a todas (reconocimiento a la mayoria claramente imperante en la clase) cantando el mantra con los ojos cerrados y en posición de loto o medio loto o doble loto, ves a saber, que no se cual es cual.

Después de esto, pues el resto me pareció hasta normal. Ahora ya se hacer equilibrios y aguantarme más de 2 segundos, no eternamente, pero creo que paso del medio minuto. Además aprendimos a aguntarnos en vertical sobre la cabeza (con ayuda), me hice a amigo del otro individuo de genero masculino del grupo. Es lo que tiene dejar la integridad de tus cervicales en manos ajenas, estrecha lazos.

Además nos explicó algo que tenia que ver con masculino, con sexo, y con el yoga, pero como no me enteré, pues pasando. Sonreimos y venga. Y luego va la chica y se pone el pie en la oreja de una manera muy extraña. Y eso no se puede imitar si ni tan solo soy capaz de agarrar el pie.

Bien, a ver que pasa la semana que viene, que lo de yoga esta empezando a ser predecible, y resulta que en rítmica ya soy capaz de hacer ejercicios de coordinación derecha izquierda sin equivocarme.

[+/-] Seguir leyendo...

Seminari.

Val, tinc el blog abandonat, perô hi ha raons de pes. Hi ha gent que em visite, i posats a gastar el temps de manera agradable, doncs el gasto amb ells, que és millor. A part m'ha tocat donar un seminari aquest matí.

Que significa això, doncs un xic de nervis i para de comptar. Com que ens fem grans i guanyem seguretat, doncs ja ni assajar, i amb pissarra, el proper el donaré en alemany.

Clar, anant així de feliç pel mon després resulta que portes una hora i quart i et falta probar un lema i el teorema principal, i tot per que el jefe suprem t'ha preguntat a que ve fer servir aquesta transformada i no la habitual, i no li pots respondre que tu et fas la mateixa pregunta des de fa 2 mesos, cada cop que descobreixes que el coautors l'han canviada en la nova versió sense comprovar els càlculs. Però això no ho pots dir, així que dono una resposta en la que no crec, i jo només puc enganyar a la gent que vol que ho faci.

Però bé, cap problema, per que hi ha ioga i ha concerts i altres coses per explicar. Atents a properes entregues.

Semana semivacacional.

Se suposa que les vacances s'acabaven dilluns, però per aquí els despatxos estan deserts. Ha sortit el sol i jo he aprofitat per augmentar el meu jardi, he plantat dos esqueixos, un de potos i un d'un arbret amb fulles carnoses, molt xul.lo, encara que no les tinc totes sobre la seva supervivencia. A part d'això, crec que vaig matar el roser. Bé, de tot se n'apren.

Estic en periode de entre-visites, la primera va marxar divendres, amb un gust dolç de uns dies molt agradables en companyia. La segona arriba dissabte, amb el convenciment de que serà igual d'agraida.

M'estic aixecant molt aviat aquests dies. Dimecres dono seminari. I entre l'estrés i l'avorriment, aprofito per actualitzar el blog i organitzar un sopar a casa el divendres, a veure si encara recordo com cuinar schnitzel.

Visites.

Bé, ja podem donar per inagurat el mes més socialment intens de la meva existencia vienesa, com a mínim fins ara. M'espera repetir 2 cops el mateix que he fet aquest cap de setmana, a saber, cues al Musikverein, Staatsoper, Theater an der Wien, passejades pel centre, del Graben a la Kernerstrasse i cap al Ring, gespeta en convinacions varies de les paraules volks, staat i burg amb park i garten, sense oblidar Prater, tons apstels en habitacions imperials, Belvedere, Schombrum, Hofburg, i mirar dibuixos, més Belvedere, Albertina, Leopold, Kunshistorische, i potser la millor part, descanset amb café horrible, Weimar, Demel, Oberlaa, Cafe Central, Sacher.

I fer el turista, que de tant en tant és xul.lo.