Assegut.

Encara tremolo. Fa dos dies que soc a Viena, ja porto dos concerts. Quedo per fer un café a les 5 i mitja, i a les 7 ja vaig a buscar les entrades. Porto aigua, un llibre, camisa pels concerts. Anar sol de concert m'agrada. La sala de peu no està gaire plena, agafo un lloc a la pared del darrera i sec a terra per llegir mentre no entra l'orquestra, la Gewandhaus Leipzig, segons la crítica en el top 20, no se, sona molt bé. Un del acomodadors es passeja per la sala de peu, ja l'he vist altres vegades, reparteix entrades que no s'han venut i la gent surt corrent. Parla amb l'home del meu costat, i després em mira a mi, m'ofereix una entrada, el meu alemany passa a ser perfecte, ja gerne, i surto en direcció Orchester Rechts, que deu ser això, el cor ja se m'ha accelerat, vaig cap al fons per un passadís latera, molt cap el fons, deu ser al pis de dalt. Travesso la sala d'espera dels músics i pujo unes escales, uns 7 esglaons, i em veig a la tarima on toc l'orquestra. Quan no hi ha cor allí hi posen alguns seient. Pregunto quin és el meu lloc, el 35, primera fila.

Ja estic tremolant. Dabant puc llegir la portada de la partitura, tinc dos segons violins a dos metres davant a la esquerra, i dos viloes al seu costat. Més endavant hi ha el director, el podré veure perfectament. Totalment a la meva dreta hi ha els vent, els de fusta, flautes i oboes. Més enrera les trompetes, un xic més lluny les trompes. Lluny em queden els primers violins i els chellos. El timbal i els contrabaixos queden a l'altre costat, una sort, si fos al revés no veuria res i només sentiria un instrument.

Entra el director, Riccardo Chally, el veig perfectament, veig com dirigeix, tots els gestos, somriu, parla amb la mirada amb cada instrument, puc localitzar perfectament com entra cada grup, com uns instruments contesten a altres, és increible, no em puc moure, se me'n va la vista a cada instrument, vaig com passen pàgina, com descansen, com mouen els dits.

Entra Frank Peter Zimmermann com a violí solista, mira al public pero el veig, veig com toca un Stradivarius que treu un so precios, vaig que fa amb els dits mentre l'orquestra l'acompanya. Aplaudiments al final del concert de Schumman fins que ens regala un bis, i prou, els músics s'aixequen després de la darrera obació, que el concert ha de continuar després de la paussa.

Em passejo per les sales, no puc estar-me quiet, veig unamica d'aigua i ja és hora de tornar al meu lloc. Camino pel mig dels músics mentre afinen els instruemnts abans d'entrar. Sec i me n'adono que no m'he fixat en com és la sala plena vista desde davant, impressionant. Obertura de Lord Byron i 4arta de Schumann per concloure.

Fins que no marxin els múcis no puc marxar, així que toca aguantar la ronda d'aplaudiments fins al final, però és igual, mai ho he fet amb més ganes. Torno a casa com en un nuvol, obro el llibre per acabar el poema que havia deixat a mitges, però no puc llegir, l'emoció em domina, no una emoció explosiva, no salto, no crido, sino calmada, assegut amb la mirada perduda adonant-me poc a poc de com he disfrutat de cada moment d'aquest concert.

[+/-] Seguir llegint...