La sonnambula.

L'òpera comença a les 19:30 i jo a les 4 prenc el meu lloc a la cua. Rodejat de dones juvilades que quan arriben a la cua deixen la seva cadira i van a saludar-se entre elles, espero que arribi l'hora d'entrar mentre acabo la darrera lectura i escolto converses sobre els cantants. La noia del meu costat porta les mateixes sabates que una companya de feina avui al dinar. El cel, a Viena, és blau.

3 hores abans obren la sala d'espera, on ja pots seure a terra, anar al lavabo, i els dies de tormenta i fred, refugiar-te del mal temps. 80 minuts per l'inici i comprem l'entrada, 3 euros a dalt de tot. 1 hora i ja entrem a la sala, marcant el lloc amb la bufanda. Ara a esperar que comenci l'espectacle. És el segon cop que faig aquesta espera en 1 setmana, el maig es presenta pitjor.

Marco Armiliatto dirigeix aquesta obra de Bellini. Amina, interpretada per Natalie Dessay, està a punt de casar-se amb Juan Diego Florez, en el paper d'Elvino, fins i tot li dòna l'anell, mireu:



El que veieu aquí és possiblement el millor repartiment que et pots trobar actualment. En directe són impresionants. Elvino és molt gelós, fins al punt de trencar el matrimoni, degut a que Amina, sonambula, ha caminat fins a l'habitació d'un extrany visitant. A la postre aquest salvarà l'honor d'Amina, tot acabarà bé, però entre tant, un piano que representa l'amor de la parella apareixera trencat per la meitat en el segon acte, ella plorarà en somnis, fent que se t'assequi la gola, ell plorarà per la traicó, fent que quasi s'enfonsi el teatre després de l'ària, fins al punt de tenir que marxar de l'escenari per parar l'obació i que continui l'espectacle.

I jo això és la millor ópera que he vist, i ja en porto unes quantes.

[+/-] Seguir llegint...