Divos amb chello.

Tornem a Viena, així que retornen els concerts. Aquest dissabte vaig trobar un concert per cello i orquestra, així que vinga, de cap. Simfònica de Viena i Gautier Capuçon com a solista.

La primera part començava amb Pan i Syrinx, de Nielsen. Pan s'enamora de la nimfa, i aquesta per poder escapar es llança al riu i es converteix en canya. Des de llavors dóna nom a aquestes flautes. Una cosa força moderna, que no coneixia, però que em va agradar.

Després el que era el plat fort. Concert per a cello i orquestra de Schumann. Aquí us el deixo sencer, que val molt la pena. Versió que he trobat amb Rostropovich, als enllaços podeu escoltar les altres dues parts.



A veure, el francès aquest es veu que és molt bo, però venia de divo, fent mirades i moviments estranys quan no estava tocant, es nota que no és vienès em diuen, tot això no li deixarien fer aquí. A part, no és tant bo, que ens anem malacostumant, i la sala, el Musikverein, és bona per simfonies, però no per concerts solistes, sobretot els de cellos o violins, ja que l'orquestra se'ls menja (els pianos per exemple queden més diferenciats). Total, que acostumat a escoltar el disc de la Jaquelin du Pré, aquest va sonar sense ànima.

A la segona part, la sisena se Dvorak, que està bé, però ja està. La veritat és que no va ser apoteòsic, ni res per l'estil, però ja he vist en directe un dels meus concerts preferits. Ara a veure si un dia trobo el de Elgart.