Tercera inclusión en el mundo de la novela gráfica, nada que ver con Maus o la Ciudad de cristal. Parece un cómic de superheores, pero resulta que te cuenta su vida y no sus proezas. Muy curioso y muy interesante. No me gustó el final, pero claro, si aquí cuento por que va ser lo mismo que contar cual es, así que casi que no. El resto me gustó todo.
Por cierto, anteayer me encontré un tio con una chapa del smail con la gotita de sangre.
És curiós que aquesta gent celebrin el sopar de nadal de la facultat el dia 27 de novembre, però qui soc jo per jutjar-ho, quan tinc la possibilitat d'anar-hi i a sobre em surt gratis. El menú era un self-service amb plats típics de nadal, i teniem dret a 3 vegudes alcoholiques.
Aquesta gent per nadal menjen porc rostit, que no estava malament, un corder amb salsa que es veu que es passen una setmana preparant-lo, també prou bo, i el plat especial, un peix blanc, diria que bacallà, que el deixes en remull durant un temps en sosa caustica (no lleixiu, com m'havien dit inicialment), després el poses amb aigua, i després el cous o algo, i queda amb textura gelatinosa, i un aspecte tirant a horrible. Però cap problema, el probem, i no està malament del tot, tot i que he probat bastantes coses millors al llarg de la meva vida.
Acompanyant hi havia un puré de pesols i patates molt bo, un altre que diria de carbassa, els postres bé, i tot el salmò fumat que volguessis.
Per fer la digestió una mica de aquavit, que és un licor que per que agafi bon gust, en lloc de deixar-lo reposar, el posen a un vaixell que creui l'ecuador com a mínim. En les ampolles et diu la ruta que ha fet. Molt bo, la veritat.
Tot era maco, però un dia em vaig despertar i havien vingut els nuvols. Va comensar una pluja fina, durant tot el dia, que ho va eixar tot xoc, va vindre la nit, i amb la nit el fred. Al matí següent el mon semblava un altre, de fet era un altre, on cada passa era una aventura.
Avui han tocat vents huracanats, i encara no he vist el sol, crec que ja no ho faré. Que trobaré demà?
Yo no se que ha pasado exactamente, supongo que tiene que ver con que en noviembre he estado fuera, y en enero y febrero tampoco estaré en la ciudad de la música clásica, así que la agenda de diciembre ha quedado como exagerada. De momento, y esperemos que no se llene más, tenemos por delante:
El 1 o el 6, Ariadna auf Naxos en la Staatsopera. El 7 filarmonica de Viena dirigida por Simon Rattle, 15 la real orquesta de Amsterdam, y 19 filarmonica de Viena otra vez, pero con Harnoncourt, todo esto en el Musikverein, el 13 una coral donde canta una amiga, y el 22 o 23 Il Trovadore en el Liceu (ya en Barna), dnde también canta otra amiga, en su estrena en megaproducción.
No está mal, ya iré explicando.
La conexión desde casa es una mierda así que miniactualizacion rápida:
1) Un grupo de americanos hicieron un viage a Tromso para ver el sol de media noche, al volver casi denuncian a la compañia después de descubrir que el citado sol era el mismo que el del mediodia, pero a una hora diferente.
2) Un turista le pregunta a un niño en Bergen, escucha, aquí no para de llover nunca? No se señor, sólo tengo 12 años.
Humor local.
Els dijous són clarament molt millors que els dimecres a l'hora de dinar. Hi ha un dels joves assignat (que varia cada setmana) que porta passtissos. Avui li ha tocat a una noia austriaca, que ja té collons venir fins a Trondheim per menjar postres vienesos. He decidit canviar el meu dinar pel brenar, o sigui que he brenat poma a les 12 mentre ells dinen. Dinaré a les 3 quan ells sopen, i després aniré a jugar a futbol. Per cert, haure de cambiar els títols, ja que avui m'han confirmat que torno al Gener. Bé, tinc dos mesos per pensar-ho.
Poc a poc vaig entenent perquè aquest país funciona tant bé. Per exemple, són molt eficients. Avui m'ha passat a buscar la veina del despatx del costat per anar a dinar (a les 12:10). Bé, millor horari extrany que no pas la soletat. Arribo a la sala de café-menjador, planta 13 amb vistes a tot el que es pot veure, i resulta que a part del dinar, també hi han montat un consell de departament, alá, així no se'l perd ningú. Clar, com que era en norueg, jo ho he trobat molt poc divertit, però en canvi molt pràctic, perquè assegures l'assisstencia de la gent i també la utilitat, ja que la gent aprofita per dinar, que ja se sap que els consells de departament per si sols no serveixen per res. La noia m'ha dit que dijous és millor, hi ha passtís.
En un altre ambit de coses, m'han convidat a jugar a fútbol demà, ells dinen molt poc, però sopen a les 4 de la tarda i després brenen a les 8, com noslatres però al reves. Als autobusos, als seients del costat de la finestra hi ha una corda o cinta que si l'estires demanes la parada, ho trobo molt cuco. I he arribat a un pacte amb el company brasileny de pis que no sap cuinar, jo faig sopar, compartim gastos (aprox.) i així no sopo sol i estic convidat a Rio. El sol surt a les 8-9 i ara (a les 3 i poc) s'està ponent.
Aques és el país amb el nivell de vida més alt, o el que és el mateix, el país més car del mon. El bitllet d'autobús són 30 NOK per viatge, 100 NOK són 12 euros, o sigui que cada cop que enganxo un autobus son uns 3'5 euros, 2 cops al dia, per 20 dies, una pasta que te cagues, s'ha de buscar un abonament. La t10 són 200 NOK, i només 8 viatges (digue'm-li t8 doncs, encara que no la tornarem a esmentar), el mensual 685. Tot i que ja han passat 3 dies, el mensual surt a compte justet justet. Però puc fer tans viatges com vulgui. Bé, diguessim que compro llibertat. Arribo a l'estació central, parles anglés, si si, ets estudiant, bueno... si, de doctorat (mentida mala persona!!!), ok, doncs són 435 NOK's, ole ole, em demana el carnet d'estudiant, no ensenyis el de Viena, que hi diu que ets doctor, el de l'autònoma que diu que soc administrador, si si, cola, però no accepten targeta de crèdit, ves a treure diners que ja m'espero, surto, 10 minuts i no se quantes voltes per trobar, primer un banc que no funciona, després un que si, trec diners i quan torno, óstia mira, tenies 3 caixers al costat de l'estació, s'ha de ser un privilegiat per sortir en l'única direcció en que no n'hi havia cap.
I ara he mentit, però tinc una targeta mensual extraordinariament cara, però no aberrantment cara.
Fa uns dies em van parlar del programa Sexes en guerra de tv3, més que res per que era divertit i es podia veure per internet (molt important). Així que un dia em vaig mirar un parell de videos, ho vaig trobar graciós, però, oh, sorpresa, hi ha un test per saber si el teu cervell és masculí o femení. Jeje, jo no puc controlar-me a l'hora de posar a proba el meu cervell.
Els resultats em van pujar clarament l'autoestima. En les proves que se'ls hi donen millor als homes, jo ho faig molt millor que la mitjana dels homes (i que de les dones), a les que se'ls dóna millor a les dones, també ho faig molt millor que la mitjana de les dones (i que els homes). Excepte en una. Era un laberint amb moltes sortides, et donaven la posició inicial i les instruccions per sortir, i tu tenies que dir a quina sortida anaves a parar. No en vaig encertar ni una (bé, només eren dos). La meva reputació d'explorador a prendre pel cul.
Per cert, el resultat global és que el meu cervell és equilibrat, no predomina ni la part masculina ni la femenina, la vaig clavar just a la meitat.
Noruega és un país curiós. Per exemple, més o menys a qualsevol ciutat tenen més de 150-200 dies de pluja al any (Bergen em sembla que té el record), però un dels problemes més greus que tenen és que se'ls incendien les ciutats. A més en plant exagerat, vinga, mitja ciutat a prendre pel cul. Així que han ideat maneres de lluitar-hi. Hi ha detectors de fum per tot arreu, de fet hi ha gent que va pel mon amb el seu propi, de butxaca. I si comensa a sonar, et venen els bomberos. Els fogons són electrics, i el més heavy de tot, qualsevol conexió a l'electricitat té temporitzador. Forns, fogos, però endolls també, no hi ha manera de dexar-te res ences per casualitat, s'apaguen sols. Aixó provoca molt problemes quan carregues bateries del móbil o del portatil, que el puto cabrón es desconecta i no t'enteres, i quan cuines, que com et despistis, resulta que se't para tot a meitat. Avui per calentar-me el dinar he tingut que probar tres microones per enetdre que primer cal connectar el puto temporitzador, i després el microones. I això quan el trobes, que a vegades a sobre te l'amaguen.
Diuen que el Menen te un color assignat a cada película. Vaig aterrar a les 18:45, sense gens de llum, però tot i això va ser fàcil reconeixer el blanc que ho impregna tot aquí. El nord d'europa té un encant especial, no se quin és, però el té. Ahir quan sortia de casa me cagaba en tot per haver decidit marxar. En canvi, ja a l'aeroport de Oslo (llastima del tap que es monta al control de seguretat, sino seria el millor aeroport d'europa) ja anava somrient. Potser també té relació amb el fet de que vaig sortir caminant per la pista, i la temperatura no era extremadament freda.
Anem a les coses importants. Soc a Trondheim, tinc una habitació en el subterrani d'un apartament que està a prendre pel cul de la universitat, i de qualsevol cosa civilitzada, tret del campus d'humanitats, si és que aquest es pot considerar civilitzat. No tinc cap super aprop, i això té pinta de ser un problema. Però tinc internet al pis, tot i que he de pujar al primer pis. També tinc dos llits a l'habitacio, però no crec que tingui cap visita.
A la uni m'han donat un despatx al costat dels jefes, que sembla que és bo, però només estic a la planta 9, incomparable amb la 13 de la darrer cop. Tot i això, tinc vistes al fiord, però la catedral queda tapada per l'edifici històric de la universitat.
I al despatx tinc un Dell que sembla que va prou bé, amb un ubuntu, que fa servir entorn gnome. Ens hi haurem d'acostumar. Ah, i el millor, un teclat amb lletres rares, mireu: ø æ å Ø Æ Å.
Doncs si, resulta que fa una setmana que tinc tele a casa. Després de casi 3 anys de viure sense quasi relació amb aquest aparell, ara torno a estar conectat amb la caixa tonta. La veritat és que no és necessaria per viure, això és quelcom que he comprovat, però va sorgir la possibilitat, per 35 euros, i m'ho vaig plantejar com una bona manera d'aprendre l'idioma, i desconectar-me en gran mesura d'internet, que visquen sol sempre es necessita un xic de soroll al pis.
La primera sorpresa, després d'una miniodissea per portar-la a casa, va ser que al conectar l'antena tenia uns 35 canals. CNN i BBC en anglés, la Raiuno, una francesa, i una que no tinc clar en quin idioma, la resta, tot en alemany. Ara només calia trobar programació interessant per aprendre l'idioma.
Primer de tot, tinc els Simpson a dos canals, i a més hi se posar subtituls. I també Padre de familia, i a més més o menys puc seguir els arguments, i tot i que no entenc els dialegs, vaig pillant cosetes, guai. Però a part d'això, la resta un desastre. Herois els dijous a la nit, CSI i Bones o Bones y CSI, a uns 4 o 5 canals, 2 o 3 episodis seguits, però a mi no m'agraden, i amb vocabulari técnic no enganxo una merda. També he vist que fan House, un parell de series més que no m'acaben de cridar l'atenció. Un Stargate extrany, i el més curiós, les pelis comencen a les 8:15, ostres, que la peli és per sopar, qua amb aquest horari no puc. De moment només he vist sencera un Harry Potter, que no se si és parell o senar, però que és en el que mor el Cedric. Sense subtitols, però ho vaig poder seguir bastant bé, a finals de curs jo crec que ja parlaré alemany.
Ah, i els canals curiosos. 2 que a partir de les 12 posen anuncis porno cutrisims, i el millor de tot, el canal tranvia. Foten una càmera al davant del tranvia i et van ensenyant per on passa, com va parant a les estacions, als semaforms, la gent creuant, interessant amb ganes.
A veure si fan Lost o alguna serie que m'enganxi, que a més la primera setmana hi havia molt futbol, i els resultats dels equips austriacs a la UEFA no acaben de ser del meu interés.
[+/-] Seguir llegint...
U2 decide dar un concierto en la puerta de Brandemburgo conmemorando la caida de uno de los muros más famosos de la historia. Sortean las entradas y los que no tienen que? pues nada, construyen un muro para que se queden fuera y no lo vean. La noticia aquí.
Hoy es jueves, así que toca nueva entrega puntual. Además tengo más presión que de costubre por razones que no voy a explicar (uh uh, que misterioso). Esta semana ha tocado cambio de estilo. No radical, ni mucho menos, hemos hecho una clase de rítmica como cada semana (premio para quien haya entendido lo que son), pero hemos pasado de centrarnos en el movimiento a irnos a la reflexión. Esta semana la clase de rítmica zen.
Primero empezamos el post (que no la clase) con una explicación de lo inexplicable para ponernos en situación. Que significa que la clase es diferente? Te has movido menos que en las otras? No, más o menos había el mismo movimiento, pues había más música? tampoco, quiza más instrumentos, però minutos musicales, los mismos, entonces que coño pasa? pues eso, que no lo se explicar, pero era diferente, como si el movimiento en vez de ir de fuera a dentro, hoy iba más de dentro a fuera (quien entienda lo que significa esto, premio).
Ahora ya podemos empezar la clase, y sorpresa, hoy estaba la profe de la profe (iros al primero de la serie para entender esto). Además la profe del curso había venido con el chello. Empezamos el calentamiento sentados en el suelo. Esta vez la lio de verdad, consigo que todo el mundo menos uno se equivoquen de lado. Caminamos, saltamos y gritamos un poco y ya estamos preparados. Nos ponemos en circulo y hacemos un par de juegos con los nombres y copias de movimientos, que explicado así parece que no tiene gracia, pero que te lo pasas muy bien, algún día, cuando tenga más experiencias, los explico.
Llegamos al plato principal. Primero nos reparten unas targetitas con palabras, cada uno con la suya, y toca pasear por la sala para adivinar y que te adivinen la palabra, primero puedes mover los labios comos si la dijeras, después puedes decirla flojito, pero en diferentes estados de ánimo (muy chulo). Cuando ya sabemos las palabras de todo el mundo (destacaremos que entre ellas estaban agua y caracol) las dejamos en el suelo y nos ponemos a caminar con la música. Cuando para toca hacer una escultura humana con movimiento relacionada con la palabra que tienes más cerca. Como las palabras están en alemán, tratas de estar siempre lo más cerca posible de las que conoces el significado.
Después no estiramos en el suelo todos, y se supone que hemos de prestar atención a los sonidos de los diferentes instrumentos que va a sonar, pero yo de esto no me entero, no se en que me tengo que concetrar, y corroboro mi teoría de que yo no se concentrarme. Entre los instrumentos teniamos un cuenco metalico, un gong, dos especie de xilofonos, pero sólo con una barra, una caja de madera con agujeros, unas lenguetas metalicas que sonaban como los organillos, y un plato metalico que a mi me ha recordado muchisimo a un horno solar (pero seguramente más útil).
Después de esto, descubrimos que las palabras sirven para formar poemas (que gran verdad), en este caso japoneses, que previamente, y como alumno especial que soy, había recibido por mail debidamente traducidos (del alemán al catalán aunque sean japoneses). Y ahora tenemos poemas, tenemos instrumentos y nos tenemos a nosotros mismos, así que porque no acabar la clase con una representación acustica y en movimiento de un caracol que sube al monte Fuji, pero poco a poco.
[+/-] Seguir leyendo...
Tens convidats, els hi ha agradat això de la música, però la ópera de veritat ja l'han vista, i pel Musikverein no queden entrades, on anem, on anem, doncs Viena sempre té plans secundaris. La Volksoper, que la tinc al costadet de casa, no té la fama ni la sutuositat de la staats, però no està malament.
Juguen en contra que ho tradueixen tot al alemany, no hi ha subtituls, i que no sempre hi ha ópera, a vegades toca musicals o operetes. L'entrada val dos euros de peu, però quasi sempre hi ha lloc per seure. Toca una opereta que no em sona de res, Häuptling Abendwind.
Bé, com que només dura horeta i mitja, doncs te la jugues, total, per dos euros tampoc passarà res. Això si, millor saber l'argument abans de res. Resulta que aquesta opereta (entre teatre i ópera, molt proper a la zarzuela) és una adaptació del compositor francés Jacques Offenbachs (ni idea) de l'obra teatral de Johann Nestroy (aquest si que em sona, però perquè té una plaça i una estació a la linia 1 del u-bahn).
L'argument curiós, tenim dues tribus enfrentades degut a un problema molt greu, s'acusen mutuement de que s'han menjat la dona del cap de l'altra tribu (són canivals), i clar, es veu que això ha creat un conflicte diplomàtic. Un occidental proposa fer de mitjancer, i quan va a visitar una de les tribus, doncs se li ha de preparar un festí com deu mana, però no tenen cap criminal ni presoner per cuinar. El mateix dia al matí ha arribat un altre occidental a les platges víctima d'un naufragi, així que la tribu decideix fer-lo servir d'apat. Però resulta que aquest és el fill del pacificador de la onu, que venia seguint al seu pare ja que feia temps que no el veia.
Quan ja et penses que està tot perdut, més que res per que s'estan fotent l'àpat, i van apareixen entre els plats les pertinences del fill, i el pare descobreix que està passant, doncs resulta que al final el cuiner ha decidit salvar-lo degut a les habilitat del fill, que és un expert perruquer i amb molt bon gust musical. Tots contents i el fill casant-se amb la filla del cap de la tribu. Fixeu-vos que no s'ha solucionat el conflicte, de fet ni se n'ha parlat, però l'enviat de la onu n'ha sortit ben parat i a sobre a sopat gratis. L'obra és de finals del XIX però rebossa actualitat.
L'experiencia d'anar a veure teatre en alemany sense entendre pràcticament res és curiosa, no va estar malament, com que saps el que ha de passar, ho vas lligant tot. I el montatge era xul.lo, a mi em va agradar molt. A part és una bona manera de practicar idiomes.
[+/-] Seguir llegint...
A ver, más música clásica. Estamos en el 200 aniversario de la muerte de Haydn, y aquí nos meten Haydn por un tubo. Además tenia amigitos por aquí, así que me voy a una de mis dos sopranos preferidas, escucha, que les puedo llevar a ver, que la ópera no me acaba de convencer, coño, que el 29 canto yo en el Klosterneuburg (pueblecito de al lado de Viena), y que cantas, la creación, que es muy bonita, pues ahí vamos. Ponemos cancioncita y explicamos.
Esto es un recital. Tenemos una orquesta, un coro, y tres cantantes, un tenor, un barítono y una soprano. Y se dedican a explicar la creación del mundo versión cristiana. Aparecen los angeles Rafael, Uriel y Gabriel, el coro hace de coro, y se dedican a cantar eso de y primero dioz creo el cielo y la tierra y dijo agasela luz, y las plantas y el mar y los animales y vió que eso era bueno (miniresumen), que si no llevas la letra, pues no te enteras mucho, ya que es en alemán. Al final, cuando ya lo han creado todo, pues salen Adán y Eva (es la parte que he puesto), en el paraiso (aún no la han cagado, recordemos que esto es la creación), todos muy contentos, que si enamorados, que qque guai que es todo que estamos en el paraiso. Vaya, como polvo con cuerpo nuevo (esto suena muy mal, pero no era la idea, que los crearon del polvo a adán y eva). Si quereis escuchar entero, creo que son como 2 horas y algo.
Bien, pues este es el argumento, pero no se actua ni nada, tienes el coro detrás, la orquesta en medio, los solistas delante. La primera parte se hace un poquito larga, pero está bien. El dia que fui yo a escuchar se ve que la orquesta no iba fina del todo (el director hacía cosas raras), pero los solistas eran que te cagas (y la soprano nos había invitado).
Mis amigos se quedaron flipando, sobretodo porque pensaban que mi amiga estaria en el coro, no ahí delante. Le pidieron autografo en la entrada, para asegurar su futuro, de cara a revenderlo en un futuro cuando la cantante sea hiperfamosa. La chica tenía que coger un avión 10 horas más tarde, para ir a cantar el el fóller del Liceo, así que no se vino a cenar con nosotros. Y aquí viene lo peor que se puede hacer en una noche de concierto, robarle el ramo a la soprano. Las pruevas las teneis aquí. Ahora la mesa de mi cocina está decorada con un bonito ramo de soprano.
[+/-] Seguir leyendo...
Calentamiento, saltamos, gritamos, nos coordinamos, nos paseamos, masajito en la espalda antes de empezar la parte interesante, saltamos más, gritamos más, nos relajamos y vamos allá. Con un poco de retraso debido a razones alienas al escritor (muy agradables, por cierto), aquí llegamos con la tercera parte de la serie. Hoy toca utilidades varias de las botellas de plástico.
Bien para empezar cada uno ha de elegir su botella. El método utilizado para tal fin ha sido el primer ejercicio. Cierras los ojos de la mitad de la gente. Para conseguir esto los agrupas a todos en parejas, y le dices a uno de la pareja que cierre los ojos, y ya está, justo la mitad los han cerrado. El otro de la pareja va a buscar una botella y se la deja tocar, al cabo de un tiempo prudencial se dejan todas las botellas en el centro, la mitad que tienen los ojos cerrados los abren, la otra mitad los dejan abiertos, ya que ya los tenian así, y los que los acaban de abrir tienen que reconocer su botella y cogerla. Para que el ejercicio funcione bien es necesario que todas las botellas sean diferentes, ya que sino tenemos un problema de unicidad. Repetimos el juego con la otra mitad y ya tenemos a cada uno con su botella.
Luego puedes hacer diferentes ejercicios con las botellita, cada uno el suyo y luegos cambias, y copiando las coreografías (manías persecutorias en darse golpecitos con la botella en la cabeza, que no se dan cuenta que duele), siguiendo el ritmo de la música, y después de jugar un rato vamos al ejercicio estrella.
Para este ejercicio necesitamos varias parejas de 2 personas (no sirven parejas de un jarrón y un perro o una carabana y un móbil, deben ser 2 personas), y una botella por pareja. Cada pareja decide una manera de hacer sonar la botella, golpecitos, más fuerte, menos fuerte, con ritmo, rascarla; hay que utilizar la imaginación. Una vez pactado el sonido, cerramos los ojos de uno de los integrantes de la pareja y le damos la botella al otro. El poseedor actual de la botella debe ahora guiar por la sala (se necesita una sala, no podemos jugar en el vacio, además la sala debe tener aire, tanto para la supervivencia de los componentes de la pareja como para la transmisión del sonido) a la persona que tiene los ojos cerrados usando el ruido de botella pactado. Vaya, lo mismo que la semana pasada, pero en vez de con contacto, lo guias por sonido. No tiene tanto morbo, es cierto, pero tiene su gracia, que es que el resto de parejas están aciendo lo mismo con ruidos diferentes pactados, y tu sólo debes seguir el tuyo, que debes ser capaz de diferenciar. A parte de que es más difícil tanto de guiar como de seguir, vaya que toca concentrarse, no sirve dejarse llevar.
El masajito con botella de después también está bien, y sobretodo, si en el grupo hay alguna niña de unos 5 años, no te pegues con ella para conseguir una botella, queda muy feo, por mucho que la niña se esté riendo, el resto de la clase te mira en plan, tio, de que vas.
La semana que viene más.
[+/-] Seguir leyendo...
© Blogger templates Brooklyn by Ourblogtemplates.com 2008
Back to TOP
Entrades
