Crimen y castigo.

El ruso sabía escribir y tenía problemas de dinero, a parte de un contrato que le obligaba a entregar un libro en el plazo de un año (sería El jugador, la primera novela que me leí del autor, 200 páginas muy buenas). Pero para escribir necesita dinero, así que le envia al director de un diario la idea de una novela. Este, acto seguido, le envia 300 rublos.

-¡Dios! ¡Qué repugnante es todo esto! Pero, ¿es posible... es posible que yo?... No. Es un disparate, un absurdo -añadió resueltamente-. ¿Es posible que me haya pasado por la imaginación algo tan horrible? Me parece mentira la vileza de que es capaz mi corazón. Pero, sobre todo, es sucio, inmundo, asqueroso, asqueroso... Y llevo un mes entero...

F. Dostoievski

Viennale (parte 1).

La Viennale es un festival de cine internacional, glamuroso pero poco, vaya, de los conocidos el que menos. El programa está en la página web, y como vereis, a parte de las retrospectivas, no os va a sonar nadie, ni pelis, ni actores ni directores. Además las entradas sulen salir más caras de lo normal.

Ayer decidí ir a ver una peli, My Winnipeg, peli para niños canadiense (¿sabías que se hacía cine en Canadá?). Bueno, llego a media hora antes. Iba con una compañera de trabajo, que se fué antés para coger entradas, ya que yo tenía que pasar por casa, el cine esta en tal callé, tal número, debe ser por el final, ah, vale, ya miraré el mapa y si no te llamo. Yo encontré el cine, pero ahí no estaba ella, la llamo, me dice que si, que debe estar a punto de encontrarlo que vaya hacia donde esta ella, que no guapa, que yo estoy en el cine y estás en el lado incorrecto de la calle, y es que sin referencia se pueden confundir principio y final.

Bueno, ùes pillo yo las entradas, pero no, no quedan, pero hay lista de espera si quieres, ok, dame dos, el 43 y el 44, pero en que friki ciudad me he metido que hay 42 personas que se estan esperando para ver si pueden entrar a ver la cutre peli???!!!!

Bueno, llegaron hasta el número 15, así que me quedé fuera. Primera experiencia negativa, esperaremos al último día, a ver si mejoramos.

Por cierto, hoy se cumplen años de la retransmisión de La guerra de los Mundos por Orson Welles. En varias rádios españolas lo homenagean a las 9. Mañana, si tengo tiempo lo explico.

Jo i les càmares de fotos.

La fotografia digital a democratitzat (paraula molt de moda) l'art del retrat. Jo no podia ser menys, així que en el seu moment em vaig comprar una càmera digital i aquest bloc ha comprovat que la vaig fer servir. Ja he explicat per aquí el final tràgic d'aquest aparell i del seu substitut, però mon apreciat germà té amics amb més recursos econòmics que els meus i, quan va iniciar el seu peregrinatge, em va donar la seva antiga.

Fa un any que la tenia per aquí al pis, però no l'havia utilitzat. La raó era de pes, no tenia targeta de memòria. Direu, doncs te'n compres una, si si, però per això has d'anar a comprar-la, i a sobre de l'esforç, val quartos. La setmana passada me'n van donar una, així que sol.lucionat, o no, perquè el diumenge jo tenia la intenció de sortir a fer fotos de helicòpters, però es veu que necessita electricitat per funcionar. Va amb piles, que simplifica molt resoldre aquest petit inconvenient, però era diumenge, i no vaig trobar piles a casa.

Impressionant, només tinc 3 aparells a casa que vagin amb piles, una llanterna cutre, la fulla d'afaitar (surrealista) i la càmera, i clar, no coincidia la grandària. Llavors m'hi fixo i resulta que només tinc 10 aparells (portàtil, mòdem, nevera, rentadora, 2 mòbils, batedora, torradora, cafetera, fogons) que vagin amb electricitat, més els llums (9 en total). Tinc una vida asceta, un dia ho comentaré a fons.

Frio.

Llego a la cocina, corro la cortina de la ventana. El sol no se ve por la neblina de la mañana. En la base del cristal veo gotitas de humedad, ¿agua dentro de la cámara?, no, condensación dentro de mi casa, ya ha llegado el frio. Me encojo, me encierro en mi mismo, no quiero esta lucha, pero demasiados dolores de espalda. Crece, sonrie y espera la nieve, que ya debe estar a punto.

Dia de pistoletes.

Després de dinar decideixo anar a donar un volt. Avui celebra aquesta gent el dia de les forces armades i m'he dit, ves a veure que fan, acostumat a desfilades i i himnes, a veure que m'hi trobo.

Dit i fet, aprofito per estrenar les noves línies de tramvia (ja ho explicaré algun dia) i baixo davant del volksparc, i no, aquesta gent no desfilen, no tenen cabres ni rei, munten una fireta i a ensenyar els cotxets nous.

El primer que crida l'atenció és una torre model andami d'uns molts metres, des de sota jo diria que uns 150 i assumeixo que soc molt exagerat, i de allí sortia una tirolina que anava a parar a l'altre costat del parc. La gent hi podia pujar i et tiraven. I hi havien tancs i helicòpters, i el millor de tot, et podies pujar als tancs (molt foscos) i als helicòpters (molt estrets), si si, els nens entrant per darrera i apareixent per la torreta, fent-se fotos amb els canons, amb l'escopeta. Ostres, que et podies pujar al eurofighter i tot (75% del pressupost d'investigació civil espanyola durant uns quants anys), molt espectacular ell amb els seus missils i tot.

Per mi, el millor, les grues, molt molt xul.les, fent demostracions de muntament de tancs en directe, i l'helicòpter de rescat, amb tota la pantalla de vidre, i la darrera tecnologia per observar que passa per sota l'aparell, dos cutre-miralls que s'encaren manualment, el primer helicòpter amb retrovisor!!! A i veure la setmana anterior aterrar l'helicòpter que te cagues amb ales per portar míssils, quin espectacle.

Per cert, els tancs no se quina marca són, però els 4x4 són Mercedes i els camions són MAN.

¿Cuál es el mejor comienzo de una novela escrita en castellano?

Encuentro por casualidad en este blog un cuncurso que como me gusta, pues paso a darle publicidad por la via directa, copiando directamente el texto:

La Sociedad de Filosofía de la Provincia de Alicante os propone una bonita actividad para comenzar el curso. Se trata de una valoración estética: ¿cuál consideras el más brillante comienzo de una novela en lengua castellana?

En Alemania se realizó esta pregunta el año pasado, en una iniciativa organizada por la Fundación Lectura y la Iniciativa por la Lengua Alemana. La votación para proponer una frase estaba abierta al público, y se recibieron más de 17.000 propuestas. Sobre éstas, un jurado de cinco personas otorgaría los premios. (El jurado estaba presidido por la presidenta del Instituto Goethe). Los expertos en literatura alemana pronosticaron que, sin duda alguna, la ganadora sería la primera frase de La Metamorfosis de Kafka (de 1915). Se equivocaron, ésta ocupó el segundo lugar; la frase, para quien no la conozca, suena así:

Cuando Gregor Samsa se despertó una mañana después de un sueño intranquilo, se encontró sobre su cama convertido en un monstruoso insecto.

(Als Gregor Samsa eines Morgens aus unruhigen Träumen erwachte, fand er sich in seinem Bett zu einem ungeheueren Ungeziefer verwandelt.)

El primer premio fue a parar, sorpresivamente, para el comienzo de El Rodaballo (Der Butt), una novela de Günther Grass (de 1972). La sugerencia había llegado de un joven de Viena. Se trata de una extensa novela – más de 700 páginas – , cuya temática gira en torno a la cocina. La frase en cuestión es la siguiente:

Ilsebill volvió a salar.

(Ilsebill salzte nach.)

La misma pregunta se hicieron los críticos literarios de la American Book Review. Si bien no se limitaron al ámbito anglohablante, salta a la vista que la lengua inglesa resultaba hegemónica en la lista. La ganadora resultó ser la, tan potente en su simpleza, primera frase de Moby Dick (1891):

Llamadme Ismael.

(Call me Ishmael).

Apareció en segundo lugar el comienzo de Orgullo y Prejuicio (1813), de Jane Austen:

Es una verdad universalmente reconocida que un hombre soltero, poseedor de una gran fortuna, necesita una esposa.

(It is a truth universally acknowledged, that a single man in possession of a good fortune, must be in want of a wife.)

(Estos críticos eligieron, por orden, los 100 mejores comienzos, podéis verlos en su página web: http://americanbookreview.org/100BestLines.asp)

¿Qué decir de nuestra lengua? Todo indica que la ganadora debe ser la mundialmente célebre:

En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme, no ha mucho tiempo que vivía un hidalgo de los de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor.

(Por cierto, ésta ocupó el lugar 27 de la lista elaborada por la American Book Review).

Por otro lado, aparece, también, como clara candidata la frase que abre Cien Años de Soledad (1967):

Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo.

Otros no resultan tan líricos, pero tienen fuerza:

La muy puta conducía a toda velocidad. (De Consejos de un discípulo de Morrison a un fan de Joyce, de R. Bolaño).

Otra frase muy citada en estas listas es el comienzo de Rayuela, de J. Cortázar:

¿Encontraría a La Maga?

O, como no:

La heroica ciudad dormía la siesta… (La Regenta, de Clarín).

[+/-] Más información...

Pues bien, la SFPA os pregunta ahora: ¿CUÁL ES EL MEJOR COMIENZO DE UNA NOVELA ESCRITA EN CASTELLANO? Aquí no habrá jurado, sino democrática elección. El procedimiento será el siguiente:

1) Envía tu propuesta en un mail a la siguiente dirección: sfpa@fpa.es. Sólo es necesario poner en el asunto: “Mejor comienzo de novela”, y en el texto, la novela, el autor y, claro, la frase en cuestión. Tenemos para enviarlo hasta el 1 de noviembre. Entonces,

2) Las cinco más votadas se publicarán en la página o en el blog de la Sociedad y se podrá votar sobre éstas durante un mes. Al mes, sabremos algo más sobre nuestros gustos literarios.

¡Participa! ¡Anima a tus amigos y compañeros de trabajo, publica esto en tu blog, díselo a tus alumnos!

Quarentena.

No és una crisis existencial d'envelliment això, encara no. Portem una setmaneta preguntant on és la noieta aquella que no ve a treballar? res, que la nena li ha agafat la varicela, ahh, doncs anem a veure-la. Dit i fet, abans d'ahir varem anar a passar-hi la tarda.

Mentre menjavem pastetes, la gent recordava quan ells varen passar l'enfermetat, doncs jo no sé li l'he passada, com, que dius Gerard, doncs això, que no ho sé, i tothom es comença a posar blanc (mes del que ja són d'origen, que és molt), que passa? que és perillós? home, perillós no, però s'encomana, ahh, voleu dir que igual l'estic agafant ara, doncs si noi.

Al vespre arribo a casa i el primer que faig és trucar a casa, per aquests casos les mares són el millor. Mama, si estic bé, ja menjo, no pateixis, però escolta, tú saps si he passat la varicela? I no se'n recorda, però quina classe de mare ets!!!! A més em pregunta si m'estan sortint grans, no, si no ja sabria que no l'havia passat abans, però no pateixis, si ja tenia grans no t'ho pot encomanar, ja però la setmana anterior també la vaig veure.

Bé, a part dels atacs hipocondríacs habituals, de moment em trobo bé, esperem que duri.

Curt però intens 20

Recordo el dia del funeral del meu pare. Em vaig passar el dia rebent el condol de tot el poble, gent que no havia vist mai m'abraçaven, em feien petons o em miraven amb cara de pensar: pobret, tota una vida sense pare.

Entre tanta gent que va passar aquell dia em van quedar gravats uns ulls, els d'una nena que em treia mig pam d'alçada. Molt de temps vaig pensar que la tornaria a trobar i aconseguiria tenir-los a prop per sempre. De fet, em vaig passar l'adolescència esperant, però a la joventut vaig deixar de fer-ho, sempre alerta per si tornaven.

Ahir em va semblar que els havia trobat, però els envoltava una senyora trista, arrugada i poc interessant. Realment he esperat tant de temps només per això? Crec que pensaré que no era ella. M'enganyaré a mi mateix, com la vegada que em vaig enganyar dient-me que uns ulls excepcionals m'havien mirat.

Barça 104 - Lakers 108

Doncs per poc! El Barça no va poder guanyar a un equip clarament més físic però els va posar en serioses dificultats més d'una vegada. El Barça no podia para el seu joc interior però ells no sabien aturar el nostre joc exterior.

El Barça va tenir un moment de dificultat greu al començament del segon quart i els Lakers se'n van anar de 21, però l'entrada de Lakovic va canviar unes quantes dinàmiques. En Navarro va estar espectacular i fins i tot el Víctor Sada va esmaixar! En definitiva, un partit curiós, que no bo, perquè era un correcalles (jo prefereixo el bàsquet europeu, fent les coses pensant) iperquè els senyors de Cuatro no comentaven el partit, només passaven vídeos dels jugadors espnyols a l'NBA. Semblava la secció d'esports del telediari amb un partit de bàsquet al fons.

Demà patser guanyen a Toronto o als Clippers, els que hagin perdut a l'altra semifinal. Això seria més factible.

Més Barça vs Lakers

El primer que faig és una rectificació: el partit serà a la matinada de dissabte a diumenge! Compte que em vaig equivocar. El partit comença a les 04:30 d'aquí, i uns vint minuts abans, comença la retransmissió de Cuatro, com podeu veure aquí.

A part de tot això, comentar que cada vegada que es celebra un partit NBA vs Europa es pacten les regles de joc per aquell partit concret. Ja sabeu que encara que als dos costats de l'Atlàntic es juga al mateix esport, les regles són suficientment diferents com per canviar considerablement el tipus de joc que es realitza. Aquesta vegada seran molt properes a les habituals de l'NBA, així que el Barça no es podrà posar en zona i haurà de canviar les ajudes defensives, amb el que ja m'explicareu qui pararà a Kobe o a Gasol.

D'altra banda, en Pau ha fet una entrevista per la web de la NBA i ha comentat que li agradaria acabar la seva carrera al Barça (com va prometre quan va marxar) i parlant sobre política sense esquivar les preguntes sobre perquè hi ha catalans que no donen suport a la selecció espanyola, fet impensable per a un americà.

Mentre espero que comenci el partit, aniré a vigilar els meus equips del Supermanager ACB, a veure què passa.

Barça-Lakers, ja està aquí!

Ja us vaig anunciar fa un temps que el Barça aniria ales amèriques a jugar contra els Lakers. Doncs ara mateix deuen estar volant cap allà. De fet, si poseu Cuatro o La1 els podreu veure a les 4:30 de la matinada de divendres a dissabte.

El partit pot ser curiós, cap dels dos equips està completament en marxa, però veure a Gasol i Kobe jugar contra els meus nens pot ser especial. Jo em llevaré ben d'hora i intentaré no adormir-me, per això espero que els jugadors hi posin espectacle. Tot i que aquest desig és un punt incompatible amb el fet que m'agradaria que el Barça fos el primer equip europeu en guanyar a un NBA als EUA, ja que va ser el primer en guanyar a un NBA a Europa (concretament als Sixers). Per guanyar als Lakers cal fer-ho des de la defensa i el control del partit, perquè si les coses ban boges, ells tenen les de guanyar.

La brecha digital en mis propias carnes.

La tecnología avanza que da gusto y no todo el mundo está posibilitado para irle siguiendo la corriente. Cada día existen más tratitos que, en teoría, deberían hacernos la vida más fácil, pero lo más normal es que nos las compliquen. Se habla de la brecha digital, que es el abismo que separa a aquellos que están al día de aquellos que no lo están.

El otro día intenté cubrir una necesidad para unos familiares. La cuestión era conseguir algo tan placentero como disfrutar de wifi en la terraza, para aprovechar las tardes de primavera al sol y leyendo la web de la BBC. Para ello me dispuse a ir al MediaMarkt y comprar un router inalámbrico. Tampoco es para tanto, pensareis, no puede ser tan difícil.

Pues a lo mejor sí. Total que cuando me pongo frente al mostrador de routers y tal, me encuentro con una variedad enorme. Pero no una variedad entre lo que yo buscaba, sinó entre las cosas que parecían lo que yo buscaba pero no lo eran. Exactamente encontré modems, modem-routers, routers, switchs y acces-points. Tenía tres marcas para elegir pero todos los dibujitos de las cajas eran exacamente iguales. Después están las clasificaciones del alcance de coberturta wifi, si es de categoría G son suficientes para una casa, pero si quieres navegar desde el exterior debe ser de categoría G+, y si tienes paredes de hormigón por el medio utiliza un N o mejor un N+. Si alguien se atreve, que intente entender los gráficos de las especificaciones y funcionalidades, que para ser descriptivos, dejaban de ser útiles.

Al final encontré lo que buscaba a un precio algo mayor de lo que esperaba, pero me costó un rato, paciencia y mente abierta. Teniendo en cuenta que no era la primera vez que lo hacía, ¿qué pasará dentro de tres años cuando alguien me vuelva a pedir el mismo favor, yo vaya a comprar un router inalámbrico y no sepa decidir qué comprar? Habré traspasado la brecha digital (almenos en una dirección) y no sé si la podré volver a cruzar en el sentido contrario.

Sabatilles.

Post facilet que no estic inspirat. La immigració és un tema complicat que de tractar. I és cert que els estrangers s'han de integrar. Anem a posar un exemple clar. Visc a Austria, he viscut a Noruega i vaig estar el darrer cap de setmana a Anglaterra. La gent quan arriba a casa es treu les sabates.

Ja, ja ho se, vosaltres també. Però és que a Catalunya no ho fas a casa dels altres. Aquí si. I jo el primer que he fet és integrar-me, així que a treuee's les sabates sempre. Té un munt de avantatges, la primera de totes la comoditat. Tampoc és gens despreciable l'ajuda que suposa aquest gest a l'industria tèxtil, ja que el primer dia que vas convidat a casa d'algú i et trobes un forat, passa a ser el darrer, us ho asseguro. Fins i tot aporten disseny a una peça de roba comunment oblidada.

Val, direu, això és una ruqueria (tonteria m'ho agafa com a falta, que no ve d'una, però ho he canviat), no costa gens fer-ho, però no és cert. Primer, vaig anar a Anglaterra, i em van dir, així amb cara de fer-me una gran putada, t'hauries de treure les sabates perquè tenim moqueta. La seva cara denotava el pensament "t'estem obligant a fer alguna cosa que va contra els teus principis, ho sabem". Un altre exemple és quan em venen convidats, accepten treure's les sabates a casa meva, però quan els hi dius que igual anem a sopar a casa d'algun col.lega, avises, eo, vigila els mitjons, i et diuen, doncs jo no em trec les sabates, així com retan a tota la societat.

Un efecte curiós, com que no hi han sabates, la gent no fa soroll al caminar i als sopars comunitaris hi ha com més calma, que a vegades s'agraeix, però jo en el fons soc mediterrani.

Felicitat és...

...sortir del gimnàs totalment relaxat després de haver suat, que t'entri gana, entrar a una fleca i brenar un crusant, encara que no sigui acabat de fer.

Jo avui no soc feliç, merda país que només venen bombons passtissos raros i quebabs.

Letreando.

No sigo los consejos de Pulp, y me paso media tarde leyendo lo que suena. Me gusta mucho la poasía, así que es inevitable buscarla en las letras. Además me puedo dedicar una y otra vez a escuchar una canción. Escuchas, lees, escuchas otra vez, entiendes que quiere decir, y vuelves a ponerlo, para asegurar, porque no, la música no coincide. Porque no son poemas sino letras de canciones.

El post lo provoca en parte Piel de Pantera de Javier Álvarez, que algún día de estos formará parte de un nuevo prostitución de lujo. Con las canciones buscas un montón de cosas, cada cual lo suyo. Veamos, se trata de emocionarse o de pensar, o quizas de apreciar la técnica, o de sorprenderse. Supongo que para gustos...

Escucho también el último disco de Extremoduro, con calma que aquí hay trabajo. Para la sed lo mejor es el agua, pero nada como gran reserva para deleitar el paladar, todo esto lo comentas en una terraza con una cocacola, vale, después pasamos a la cerveza. Nena Daconte es el duodécimo cuento peregrino, era extraño que no me sonara.

Y me olvido de Luis Ramiro, de Ismael Serrano, Pau Riba, y tantos otros.

Bunbury en el Palau Sant Jordi

Ayer tuvimos la oportunidad de ver a Bunbury tocando en un escenario incomparable. Por suerte algún promotor se equivocó con las previsiones y decidió que necesitaba un gran recinto (supongo que esperaban romper después del éxito de su gira con Héroes el año pasado). Al final, casi llena medio Sant Jordi. Puso el escenario en el medio y tapó el resto. Así pudimos dar una vuelta por Montjuic y disfrutar de un sonido impecable.

Bunbury presentó su nuevo álbum Hellville Deluxe, que he escuchado poco y del que no tengo una buena opinión por ahora, pero era una buena excusa para escuchar muchos de sus clásicos de su carrera en solitario. Esta vez se presentaba con una banda orientada al rock de toda la vida, después de años reinventandose y de pasar de la música electrónica a los tangos, del cabaret al vals y cualquier otra cosa en medio. Por eso algunas canciones sonaron reversionadas, algunas interesantes y otras no tanto, pero Don Enrique nos dejó una serie de poses y gritos que no cambiarán nunca.

Solamente por escuchar Sácame de aquí, Canto (el mismo dolor), El rescate o Sí ya valió la pena. Dos horas y quarto de buena música no las da cualquiera. Sólo me queda la espinita de volverlo a ver con el esplendor de Héroes del Silencio sonando detrás, pero quien sabe qué vueltas nos dará la vida.

Poderes heroicos.

Hay maneras curiosas de aprender idiomas. Apuntarse al gimnasio es una. Otra es ver series en versión original, por ejemplo una sobre gente con habilidades fuera de lo común de la que mi apreciado co-autor ya ha hablado alguna vez. La alternativa era perderse en complicados argumentos, y de momento no me atrevo.

Bien, el primer paso es conseguir la serie. Descartamos la opción ir a la tienda porque no se si sabré reconocer el título en aleman, y menos saber si está en versión original, sin comentar la ampolla que me ha salido en el pie y me impide trasladarme, así como la crisis y un largo excetera. Así que utilicemos los metodos tradicionales. La mula va lenta, y encima he llegado tarde, la primera temporada no está colgada. Pero ya se sabe que la red tiene rios y torrentes de información. Tampoco da resultado. Asi que al final me lo he prestado rápido, que más bien ha sido lento, pero ha funcionado para los dos primeros capítulos. Eso si, tengo conectados no se cuantas cosas a la vez, que como se ponga de acuerdo lo voy a tener todo 7 veces.

Necesito más experiencia descargando.

Innovacions en ressalts

Avui, com cada dia feiner, m'he disposat a accedir a l'AP-7. Però per variar una mica he de decidit passar pel bell mig de Bellaterra i fer unes curvetes abans d'arribar a la monotonia de la retenció de sempre.

Tot plegat ha estat interessant perquè he descobert un nou tipus de ressalt. Estic acostumat a aqueslls pegots de plàstic dur (negres i grocs) que et destrocen la suspensió o a aquelles petites muntanyes d'asfalt, que, si tens sort, estan pintades amb colors llampants (vermell i blanc) i pots veure abans de trobar-te enmig d'un brusc canvi de direcció en la vertical.

Total, que avui he vist uns ressalts quadrats, posats allà a on han de passar les rodes i amb totes les vores en forma de rampa per no destorbar. Així que te n'adones de que passa alguna cosa (hi ha un pas de peatons) i que has de reduir la marxa i no vols torturar a cap alcalde per la pèrdua de rigidesa de la teva suspensió. M'hauria agradat posar una foto, però conduïa.

A sudar la camiseta.

Persona previsora vale por dos, o algo parecido rezaba el refrán, así que he decidido empezar la operación bikini en octubre, en vistas a la peligrosa curba navideña. Tenemos la bici aparcada furea, que aún la aprobechamos de vez en cuando, pero hemos añadido un curso raro el lunes, clases de basquet para el jueves y pilates el viernes.

De momento sólo me he iniciado con lo que parece ser un curso de reeducacción postural, que me parecía que es una clase de tonificacion suave con reminiscencias al yoga o al pilates hasta que llegamos a los abdominales y me cagé en todo.

Curiosidades varias, aquí hay gente que va sin zapatillas (cierto que no hicimos nada que las requiriera); yo en castellano no se diferenciar derecha de izquierda y no empero al cambiar al alemán, sigo sin saberlo, igual que la mitad de vieneses; la gente es menos intercativa, si incluso les cuesta arrancarse a aplaudir al final de la clase.

Me recomen las ganas en vistas del partidito del jueves, y a ver que pasa el viernes, confío en los dos años de experiencia.

Escalas en Sheffield.

No hay publireportage porque no he recibido las fotos, que se de por aludido a quien le toque, siempre puede contestar, traeté tu propia cámara.

Llego a Doncaster, partiré de Est Middlands, en medio la ciudad de Sheffield, famosa no por su equipo de fútbol sinó por una peli que aún hablando de desnudos, no era pornogáfica. A parte de esto bosques de sherwood y castillo de notingham, claro, abundan los ladrones, pero si llueve tampoco puedes visitar mucho, así que optas por los museos, que aquí son gratis, cocinas de hace 20 años, metalurgia, un rinoceronte peludo, unas abejas que han desaparecido, nadie sabe porqué, un simulador de ecosistemas y dos derrotas en mi haber, no habría sido bueno como dios creador.

Chesterfield no es una marca de tabaco sinó un pueblecito con un mercado que dicen que es muy mono, pero no hay que ir en domingo. A parte tiene un campanario tuerto y enrollado en si mismo, podría dar una descripción más matemática, pero no sería tan romántica. De ahí a donigton, y otra vez al avión.

En esas tierras hay muchas cosas que ver, gente interesante de conocer, como mínimo dos (no se si más) a quienes agradezco un fin de semana genial.

Criptocoses quàntiques trencades

Una deles coses que més he fet en els últims dies ha estat parlar de criptografia i atacs per força bruta. Una de les coses que fins ara es donaven per segures era que els criptosistemes quàntics (aquells que es poden utilitzar sobre un processadors quàntic, o, sigui, la òstia) eren invulnerables.

Doncs bé, com tot a la vida els criptosistemes quàntics també són fal.libles i algú ho ha comprovat amb un làser que no se què i tot plegat que millor llegiu aquí.

Si és que en aquest món res dura dos dies i no et pot enrefiar de ningú. Potser tot això ho he escrit encriptat i no vull dir el que vull dir. Però per si algú de la NSA ho llegeix, que quedi clar que no va de torres i avions ni bombes ni res per l'estil. Suposo.

Les cròniques mollíniques VI

Èxit absolut. Just després de la menció especial estem els del criptoequip amb un dels primers premis. L'Àlex està exultant (encara que s'esforci en amagar-ho) i haig de confessar que m'he arribat a emocionar.

Aquí s'acaben les cròniques, esperant un bon viatge de tornada i esperant fruir dels útims moment de tot plegat.

Oda a la tornada:

Oh, tornada, oh tornada!
que el final s'esdevingui i celebrem la retrobada
que el viatge no s'acabi
i que l'impacte amb el món real no ens destorbi els penaments.
Collons, que ja tornem!!!!!!!!

Les cròniques mollíniques V

Amb retard arribo a la crònica d'ahir, però és que va ser un dia intens en el que vaig criptoassistir a moltes exposicions, vaig anar a criptocomprar til.la a la farmàcia del poble per controlar l'estat nerviós del criptonen i vam preparar exhaustivament la presentació i les possibles criptopreguntes que podien fer els membres del jurat.

Després de tot això, i quan ja em disposava a retirar-me del món dels desperts, vaig trobar en el camí al llit a un nombrós grup de joves reunits entorn d'una guitarra cantant clàssics intemporals com la puerta de alcalá o l'empordà. Em va ser impossible evitar la temptació d'afegir-me i vaig acabasr quan l'afonia començava a aparèixer.

Però el moment clau d'aquesta crònica el reservo pel final. Fa una mica que s'ha acabat l'exposició de l'Àlex i només puc dir que ha estat un autèntic èxit. Ha estat sueltu com ell solet, clar i rigorós sense posar-se pedant i ha contestat a les preguntes amb una precisió i humilitat impressionants. N'estem molt contents i ara que els nervis han passat només ens queda una excursió aquesta tarda, l'entrega de premis per demà i l'esperada tornada. FEina feta i de Mollina a les estrelles.

Les cròniques mollíniques IV

Ja hem passat un dia més, i començar així té connotacions clares al meu estat d'ànim. La veritat és que ha estat un dia dur amb tantes exposicions, que ja no han estat tan fantàstiques com les del primer dia. A més, es comença a olorar un estat general de crispació continguda a diversos tics del jurat i coses de l'estil.

El primer dia ens van deixar ben clar que els nois i noies venien a lluir-se i no calia ser durs amb ells. Doncs ja hem vist a uns quants baixar de la tarima amb el cap cot, fins i tot després de fer bones exposicions. Un altre punt és la tria dels cinc milolors tutors, sembla que el criteri és el de l'antiguitat, i no tothom ho veu clar. En definitiva, aquí hi ha marro tu!

Però el millor és que està ple de canalla amb el cap ben amoblat, i jo ric amb ells com el que més. Demà veurem a l'equip dels mento's, uns nois que parlen de la reacció dels carmelets amb cocacola, m'han promés que l'efecte no és només químic, que hi intervenen aspectes físics com la creació de bombolles, però no em volen expplicar res més.

Com que hem fet un partidet de futbol i hem estat amb la nostra exposició, doncs tenim el dia complet. Ja queda menys.